Gerard Labrunie (París, 1808-1855), conegut literàriament amb el pseudònim de Gérard de Nerval, avui dia és considerat com un dels poetes romàntics francesos, més profunds i originals, i una de les figures més torbadores de tots els temps. Si la poesia moderna comença amb Baudelaire, Nerval l'anuncia i en certa manera s'hi anticipa; la seva obra, per altra banda, influeix d'una manera decisiva en els poetes simbolistes i es converteix en model i referència obligada per als surrealistes. Nerval se'ns apareix com un home víctima dels fantasmes nascuts del seu pensament i que es complau en un perpetu ensonyament. Deixant-se envair més i més per l'imaginari, es va esforçar per «dirigir el seu somni», si més no en una certa mesura, bo i alimentant-lo amb un incessant canvi d'orientació: lectures estranyes o insòlites, viatges per Europa o per l'Orient Mitjà. Per ell el fantàstic es troba més a la ment de l'observador que no pas en els objectes observats. Podem dir que Nerval reconegué al fantàstic com un mitjà d'escapar a les contingències de la vida ordinària i, en particular, a les servituds del temps i de l'espai. Era, per dir-ho així, normal que un creador de mites personals —com demostra ser-ho en obres copm Sylvie (1853), Pandora (1853-4) i sobretot Aurèlia (1855)— fos també un contista fantàstic excel·lent, quan la seva imaginació s'aturava a mig camí i no arribava a «traspassar les portes de vori o de corn», com en el cas d'aquesta deliciosa peça titulada La mà encantada (1832).