Els nostres avantpassats medievals no només es vestien per protegir-se de les inclemències del temps i de les mirades dels altres. La roba adquiria també una profunda dimensió simbòlica, emocional i estètica en les vides dels homes i dones dels segles medievals. La vestimenta assenyalava jerarquies i la pertinença a determinats grups socials o estaments. Ser home o dona, l’edat o la condició personal de cadascú, especialmente en les dones,—infantes, donzelles, maridades, vídues, religioses— eren condicions vitals i socials que les vestidures s’encarregaven de diferenciar. Als inicis del quart decenni del segle XIV s’accentuen als territoris que avui coneixem com Europa unes transformacions vestimentàries amb noves formes que demandaven un complex i especialitzat patronatge. Noves formes, nous dissenys teixits o brodats, nous i luxosos ornaments, nous i bellíssims colors: la Moda havia fet la seva aparició. Moltes d’aquestes innovacions en la vestimenta arribaren a Catalunya des de França, Itàlia o Flandes. A la Catalunya del segle XIV la indumentària esdevé un autèntic codi que assenyalava jerarquies i funcions. El llenguatge de la vestimenta coneixerà insistents intervencions del poder, tant del civil com del religiós, per regular-lo i, en definitiva, “domesticar-lo”. Ciutats i viles com Barcelona, Cervera, Mallorca, Solsona o Berga, entre d’altres, disposaren d’ordinacions vestimentàries destinades a regular l’ús de la roba de la seva població, fonamentalment, femenina.