Reseña del libro "Tornada a la ca(u)sa del pare (en Catalán)"
És possible que una persona tocada de mort per la corrupció pugui no només sobreviure-hi, sinó fins i tot sobreposar-s’hi? Amb aquesta novel·la, Sagrera ens assenyala que sí que és possible.
Arran del joc de paraules del títol mateix, el novel·lista aconsegueix endinsar el lector en el relat bíblic del fill pròdig, alhora que teixeix el vincle paternofilial (casa) amb l’esfera de la justícia penal (causa).
El fil narratiu recorre el procés vital d’un fill gran, en Kristo, que també fa de narrador i protagonista de la història, en el seu lligam més pregon amb un pare malaguanyat. Es tracta, aquesta, d’una relació conflictiva i encara irresolta, la qual sembla esclatar al bell mig de la crisi existencial del protagonista i el seu trànsit consegüent vers l’edat adulta.
Com ja és habitual en la producció narrativa de Sagrera, en Tornada a la ca(u)sa del pare els noms dels personatges també apareixen dotats d’un gran simbolisme. Així, en Kristo representa un fill que pateix, el qual, per mirar de restituir l’honra familiar, sent la vocació d’exercir d’agent de policia. El responsable d’aquesta taca en l’honor de la família havia estat, precisament, el pare d’en Kristo, el qual respon al nom de Justo.
L’epígraf de Víctor Heredia posa l’accent en el desencís que va experimentant el protagonista envers la institució policial, el qual marca el punt de partida de la trama. Per la seva banda, els epígrafs de Sandror Marai i Thomas Merton emfasitzen, respectivament, un Kristo que ha de romandre pacient al llarg d’un camí dolorós de cerca interior i l’ajut, tot sovint enigmàtic, que els altres personatges oferiran al protagonista per tal que aquest pugui enfilar el camí cap al bé i la veritat.
Presentada la renúncia d’en Kristo al cos policial, la causa que havia dut el seu pare a la presó esdevindrà el trampolí gràcies al qual el protagonista s’acabarà endinsant en les aigües més tèrboles d’un sistema de justícia negat per la violència i la corrupció. Malgrat tot, alhora que es capbussa en la sendera que abraça de la infantesa al moment present, en Kristo reeixirà a enfilar un corrent d’aigua cristal·lina que li revelarà una veritat enlluernadora sobre el pare, la qual acabarà esdevenint fonamental per reconèixer-se en la pròpia identitat com a fill.
Com en d’altres peces narratives sagrerianes, en Tornada a la ca(u)sa... també hi ha un grapat d’objectes que cobren vida. La tonkwa, eina de conreu d’origen xinès reconvertida amb el temps en arma policíaca, simbolitza una transformació saludable en el protagonista. Quan finalment la regali a un jove músic perquè l’empri a tall de batuta, en Kristo resplendirà en la seva veritable vocació humanista, sembrada inicialment pel pare en la infantesa, i advocarà per renunciar, definitivament, a l’ús de la violència.
En aquesta novel·la, hi destaca l’absència d’aquells tocs subtils d’humor a què Sagrera ens té ben avesats. Això caldria considerar-ho com un encert, ja que el procés vital del protagonista demana un to dramàtic que, de tant en tant, fins i tot s’arriba a manifestar com a incisiu. Aquest clima es nodreix d’un aire renovat a la fi de la novel·la, moment en què en Kristo constata definitivament l’honorabilitat del pare i, arran d’aquesta descoberta, aconsegueix harmonitzar la seva essència.
Amb el seu esguard punyent i lluït de la realitat, fruit de la pròpia cerca vital per la via de la meditació i la contemplació, Sagrera ofereix al lector, sota un embolcall de ficció, un camí possible cap al canvi, i obre així una porta d’esperança que mena a un món més humanitzat. Una vegada més, la literatura de Sagrera sembla encabir-se en el corrent irreversible de l’evolució de la humanitat cap a una espiritualització més elevada, segons que en diria el filòsof Teilhard de Chardin, amb un humanisme nou de trinca, del qual avui dia encara només albirem les albors.
María Celina Caire
(Traduït per Marc Gandarillas)
